Páginas

Literatura comparada

Ayer murió J. D. Salinger. Ayer, Vicenç Villatoro ganó el premio Ramon Llull para novela escrita en catalán, dotado con 90.000 euros y el sostén del Gobierno de Andorra y la Editorial Planeta. La novela ganadora se titula Tenim un nom, y va de un padre que se muere. El padre tiene un hijo, que es adolescente, y se lo lleva a París a ver la final de la Copa de Europa, que resulta que ganó el Barça, qué emocionante, y se pasan el rato hablando de mujeres y de fútbol, viva la Virgen. El autor declaró en rueda de prensa que muchos padres e hijos no sabrían de qué hablar en sus casas si no existiera el Barça, resumiendo de esta manera tan brillante su premiada novela y la profunda psicología del asunto en cuestión.

Ambas noticias se anunciaron en el Telenotícies de TV3, el telediario más visto en Cataluña. La muerte de Salinger, uno de los escritores más influyentes del siglo XX, ocupó aproximadamente veinte segundos. La noticia del premio Ramon Llull, uno de esos premios que nos concedemos nosotros a nosotros mismos, porque somos así de guapos, nosotros, quiero decir, se contó en minutos.

Me apena decir que TV3 no se quedó sola. La versión digital de El Periódico dedica 659 palabras a Salinger y casi 890 a Villatoro; la versión digital de La Vanguardia, 369 a Salinger y 749 a Villatoro; la versión digital del Avui es la más escandalosa de las tres, 187 a Salinger y 560 a Villatoro. Es que Villatoro es uno de los nuestros, caramba, y Salinger ¿quién era? ¿No ha muerto? Pues, el muerto al hoyo y para el vivo, el pollo. Al menos, en internet.

Afortunadamente, hay excepciones. La versión digital de El Mundo dedica más de 2.600 palabras a Salinger y además publica el primer capítulo de El guardián entre el centeno, mientras que Villatoro tiene que conformarse con 788 palabras (que no son pocas). La versión digital de El País dedica 615 palabras a Villatoro y varias miles a Salinger.

Mi conclusión es tremebunda: si nos fiamos de las publicaciones periódicas en internet, concluimos que nos hemos vuelto asquerosamente provincianos e incultos. Hubo un tiempo en el que Barcelona era sinónimo de escritores, editores y Cultura, con mayúscula. Que una novela sobre el Barça con aires de melondrama fumbolero merezca mucha más atención pública y notoria que la muerte de Salinger da pena, mucha pena, y también rabia.

9 comentarios:

  1. JAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJA

    ¿Ahora ves que nos hemos vuelto provincianos?

    Te ha costado, amigo mío, te ha costado.

    Un fuerte abrazo,

    Carlos

    P.D. El Mundo y El País dedican tanto espacio a Salinger porque son "feixistes"

    ResponderEliminar
  2. Serà perquè sóc periodista catalana, és a dir, doblement provinciana, que m'atreveixo a deixar el fuet i el lament per a altra ocasió. Tots sabem què són avui els mitjans de comunicació: un reflex del què la gent vol saber, no de com hauria de ser la realitat. De ben segur, la majoria de catalans prefereix el Barça a Salinger. És l'oferta i la demanda. Les minories cultes, sensibles, profundes, tenen mitjans alternatius per formar-se opinió. Com ha passat sempre, aquí i als Estats Units d'Amèrica.

    Sembla, Luis, que et sàpiga greu que Catalunya, província de les províncies, tingui un premi. Però totes les cultures, també l'americana de Salinger, estan farcides de premis. Altre cop, el joc del mercat. Ja se sap que els premis es fan per vendre.

    I no he llegit la novel·la de Villatoro. Ara bé, sé que l'home escriu bé, i que no és només un forofo del Barça: és un dels tipus més cultes i formats entre els periodistes d'aquest país. No vol dir molt, però no me'l pots dibuixar com un brètol de la caverna.

    I com bé saps, en escriptura, no és el tema el què conta. Ni l'argument. Ni la trama. És la forma d'explicar una realitat, els matisos que sap transmetre. També Salinger arrenca d'un argument anodí: un jove de províncies expulsat d'un col·legi que se'n va a la metròpoli número 1 en vendes en el nostre imaginari: Nova York. Però, pel què dius, la forma d'explicar-ho és meravellosa.

    Dit això, gràcies de debò per recordar-me que haig de llegir Salinger, més després de sentir-ne el teu elogi. T'en faig confiança cega.

    Miraré, això sí, de trobar-lo en anglès, per amagar la meva condició de provinciana. I per demanar perdó per atrevir-me a situar en la normalitat, a estones, l'àmbit cultural d'una llengua petita i que poques vegades es converteix en número 1 en vendes. Ja se sap: is the market, stupid!

    ResponderEliminar
  3. Cara Sandra,

    Una vegada vaig ser en el Parlament de Catalunya, presentant un Pla de l'Energia davant el grup parlamentari de Convergència i Unió, quan manava Pujol. L'única persona que va atendre, va prendre notes i va fer preguntes intel·ligents va ser precissament Villatoro. La resta es va comportar de manera grollera i maleducada. Des d'aquell dia, el Sr. Villatoro mereix tots els meus respectes.

    El que critico és precissament aquesta dictadura del màrketing. El premi Ramon Llull és un premi Planeta en català, de prestigi literari discutible. No dubto pas que la novel·la del Barça sigui bona, però dubto que sigui més important, des del punt de vista d'un espai de cultura, que la mort de Salinger.

    Tots els diaris van dedicar al premi Ramon Llull mitja pàgina, aproximadament. Però els diaris "catalans" van dedicar a penes una nota a la mort de Salinger; els "nacionals", un parell de pàgines senceres.

    Què ens està passant a Catalunya? Abans erem l'enveja de la resta d'Espanya. Venien a casa nostra escriptors de tot el món, i la indústria editorial catalana era gairebé un monopoli a Espanya. Editors, poetes, novel·listes, filòlegs, tots eren aquí, en català i castellà, indistintament. Què s'ha fet d'aquella Barcelona literària? Perquè ara, culturalment, i aquest és el meu neguit, Barcelona s'ha convertit en una ciutat de províncies. Una ciutat de províncies que no està pas malament, però no una ciutat de referència. Si més no, això sembla des de Barcelona.

    ResponderEliminar
  4. He quedat consternada en veure que vas propagant mentides, Luis, i tu hauries de reflexionar-hi, perquè això erosiona la teva credibilitat i la confiança dels teus lectors.

    Puc discutir racionalment un punt de vista diferent, però no suportaré la desinformació i la difamació.

    Els diaris catalans -La Vanguardia, l'Avui- van publicar la mort de Salinger en PORTADA, i van OBRIR la secció de cultura amb la notícia i amb comentaris sobre la figura de Salinger. Per tant, Salinger no n'era només la notícia principal, sinó que aquesta notícia va ocupar EL DOBLE d'espai (2 pàgines senceres) que la notícia del Premi Nadal (que va ocupar-ne una, i en el cas de l'Avui, en l'última pàgina de cultura).

    Com pots afirmar, amb aquesta impudícia, que "Tots els diaris van dedicar al premi Ramon Llull mitja pàgina, aproximadament. Però els diaris "catalans" van dedicar a penes una nota a la mort de Salinger; els "nacionals", un parell de pàgines senceres"?????????????????

    I és que... estava a punt d'escriure't donant-te la raó! Confiant en el què havies escrit. Sort que abans de fer-ho, he recuperat els diaris...

    Quantes persones -potser no tan acostumades a comprovar les fonts, com jo- hauran estat enganyades pel teu prejudici?

    Es d'això que se'n diu honestedad intel·lectual?

    ResponderEliminar
  5. Cara Sandra,

    Vaig comptar les paraules de les versions digitals, no les de la versió en paper.

    A les versions digitals, la cobertura va ser la que vaig escriure, perquè em vaig prendre la molèstia de comptar les paraules amb l'ajuda del Word. En tot moment, en l'anotació parlo de les versions digitals que van publicar-se el dia següent del premi Ramon Llull. La cobertura de TV3 va ser la que va ser, què hi farem. Però ja sabem com és la televisió.

    Les versions digitals de El Periódico, Avui o La Vanguardia d'aquell dia no van sumar 1.500 paraules dedicades a Salinger. L'edició digital de El País o de El Mundo van dedicar, cada una d'elles, tres mil o més paraules accessibles des de la xarxa.

    En el moment d'escriure l'anotació, no tenia davant meu les versions en paper, i aquesta és la raó de la catàstrofe, no pas la mala fe. Atenent a que la versió digital de El Periódico, l'Avui o La Vanguardia és pràcticament idèntica a la versió en paper (especialment, en els dos primers casos), no vaig anar més enllà i vaig donar per vàlides les meves conclusions.

    Si és aquest el cas, rectifico. Deixaré aquesta nota uns dies més, per a què la gent pugui llegir-la i tot seguit esborraré l'anotació. La substituiré per una altra anotació amb fragments del teu comentari i de la meva resposta.

    Gràcies pel teu comentari.

    ResponderEliminar
  6. Estimat Luis

    El què és una catàstrofe són les edicions digitals d'aquests diaris catalans. Et duus a error quan creus que són un fidel reflex del diari en paper, especialment en el cas de l'Avui, que ha canviat del tot l'edició web -no te n'hauràs adonat perquè no el segueixes dia a dia, com jo que hi treballo-. No tenen res a veure una i altra edició.

    Si una errada garrafal cometen aquests diaris, especialment el que té més diners, la Vanguardia, és no invertir en la versió digital -que ara per ara, no dóna diners- i continuar posant tot l'esforç en la de paper, la què els compra el lector de tota la vida, la què paguen els anunciants i la què llegeixen els formadors d'opinió cada matí al despatx.

    Les versions digitals de El País i el Mundo són més fidels, però tampoc plenament. T'ho garanteixo, perquè una petita part de la meva feina consisteix en esbrinar què escriu la resta de periodistes sobre un tema que m'interessa, i per a fer-ho, mai vaig a l'edició digital.

    La major part de les versions digitals dels diaris, a Espanya, a Catalunya, o a Itàlia, són gairebé idèntiques perquè recullen els teletips de les agències. Normalment, qui les posa en pàgina és un becari, que en aquest cas, devia saber què és el Barça, però ni papa de qui és Salinger.

    Els redactors del diari, en canvi, gent amb anys de feina al darrera, sí que sabien la diferència, i això es va traslladar en "l'edició que compta" per a la direcció.

    Els becaris del Mundo i El País no tenien la notícia del Nadal per omplir el seu espai de Cultura, donat que és un premi d'una petita província espanyola, i van cedir-lo pràcticament tot a la notícia que els venia de Nova York. A banda que en aquest cas, eren becaris molt ben dirigits per una colla de periodistes ben pagats, que es dediquen només a l'edició digital.

    És el cas de El Mundo: cap altre diari espanyol té una plantilla semblant al digital. Resultat: és el diari en llengua castellana més llegit a tot el món en versió digital. El País ha tractat de competir amb ell contractant en dues ocasions a la plantilla "digital" en ple de El Mundo, però el producte segueix sent pitjor. En tot cas, són els dos diaris a Espanya que més inverteixen en el digital.

    Queda doncs, tot aclarit... entre tu i jo.

    No sé si per als lectors del teu blog, que no crec que llegeixin les nostres apassionades discussions en aquest peu de pàgina -més els val, si no volen rebre un plat perdut en aquest singular combat virtual-.

    Sé de què parlo: un dia, vaig veure un gos -de caça, com el d'ahir, però blanc i vermellós- que rebia un plat perdut en una discussió domèstica i el trau del pobre animal va tardar dies en curar-se... li en va quedar senyal.

    Petó virtual d'una fera un xic més aplacada

    ResponderEliminar
  7. Cara Sandra,

    M'encanten les feres. ;)

    Tenia pensat esborrar aquesta entrada i afegir-ne una altra, però penses que cal o ho deixem tal com està ara?

    No pensis que la nova anotació defugiria la polèmica, però sí que recolliria aquesta apreciable diferència entre la versió digital i la impresa i reconeixeria el meu "error" de fiar-me només de les pantalles.

    Per cert, la versió impresa de El Mundo y El País dedica força més paraules que les altres tres versions impreses plegades, però abans de portar-se les mans al cap i dir-me que tornem a començar afegiré que tots dos diaris presumeixen de les millors seccions de Cultura, i d'una tipografia i un disseny de pàgina que permeten escriure molt i molt seguit. De lletra petita, per entendre'ns.

    Cuida't molt, i continua escrivint com fins ara sobre Roma. Estic pensant si dedicar-te una anotació per la teva meravellosa escriptura.

    ResponderEliminar
  8. Es clar que la rectificaria. Per què perpetuar una incorrecció!?

    I no m'espero pas que defugis la polèmica, no espero haver-te convençut sobre la meva idea, només sobre la exposició de la teva idea.

    I sí, la compaginació de certs diaris permet més lletra. Per tant, no crec que sigui comparable el número de paraules, sinó la importància que atorguen al tema, que és el que tu discuties.

    Sempre pots, però, lamentar el provincianisme dels diaris que permeten menys lletra. Encara que ja saps, que no per major quantitat hi ha sempre més qualitat.

    ResponderEliminar
  9. Cara Sandra,

    L'article original té una lleu (però bàsica) correcció: apareix ben clareta (i cursiva) la paraula digital, per assenyalar on surten les paraules mesurades, i alguna petita modificació més. Fetes totes les puntualitzacions sobre aquest aspecte, no anirem gaire més lluny.

    Estem d'acord en allò de no confondre qualitat i quantitat.

    Tot i això, no ficaria la mà al foc respecte el tractament qualitatiu d'algunes pàgines de la secció "cultura" d'alguns diaris (el mateix podria dir-se de la secció "ciència", o fins i tot de la secció "economia"). És un problema que escapa d'aquest debat i va més enllà, i no ho dic per defugir polèmiques.

    Un plaer llegir-te.

    ResponderEliminar