Una cuestión capital


Estos días en Roma han sido una delicia. En parte, gracias a la paciencia y la amabilidad de la familia Petrucci, que nunca podré agradecer lo suficiente.

En una de nuestras conversaciones surgió una cuestión capital, la heladería italiana.

Un servidor de ustedes es fanático del tartufo de I Tre Scalini, en la Piazza Navona. El sablazo es considerable, pero el tartufo de I Tre Scalini es, sin lugar a la menor duda, el mejor tartufo del mundo y parte del extranjero. El tartufo es un helado de chocolate con trocitos de chocolate, con una guinda sorpresa en medio, que se sirve cubierto de nata. Seguro que es pecado, de lo bueno que está.

Sandra, la señora Petrucci, sabe de mi afición por el tartufo, pero ella se muere por los helados de San Crispino. Adriano, en cambio, su marido, es defensor a ultranza de los helados de Giolitti. El debate es dulce, pero intenso, y ahora les diré por qué.

La clave del éxito de Giolitti es su apuesta por la artesanía y el clasicismo, por una heladería tradicional y contundente. Giolitti hace los mejores helados del mundo, y no hay nada más que decir, ni quien se atreva a discutirlo. San Crispino, en cambio, se abre camino a golpe de innovación. Miren, si no, sus helados con base de merengue, donde, ¡qué osadía!, han sustituido el azúcar por miel. Cuando uno va y prueba una cucharada del merengue nocciolato de San Crispino sabe por qué Roma está más cerca del cielo que cualquier otra ciudad.

Dejo a discreción del lector la resolución del debate, que va de gustos. Por mi parte, quede dicho, prefiero que la cuestión quede sin resolver. Es una excusa, como otra cualquiera, para acudir ahora a Giolitti, ahora a San Crispino, ahora a Giolitti, ahora a San Crispino... y postergar mi veredicto en esta cuestión capital hasta nueva orden.

http://www.ilgelatodisancrispino.it/
http://www.giolitti.it/

9 comentarios:

  1. Pero has fet un riassunto eccellente de la qüestió!

    ResponderEliminar
  2. I la propera vegada... No em deixaré escapar el Tartufo de Tre Scalini!

    ResponderEliminar
  3. Eh! Mas que una cuestion de calidad es una cuestion... conceptual. De fet, San Crispino fa un gelato molt i molt bo', la seva qualitat és excepcional i indiscutible. Però, des de l'escullida dels gustos fins a la decoraciò dels locals, el seu concepte és dramaticament modern. Gustos hybridats, dobles (mela e cannella, meringa e cioccolato, etc.), locals nous, petits amb llums altes i una mica fredes. Giolitti, en canvi, no només té una qualitat excelent, Giolitti és historia. Es un Caffè en el sentit classic, és fusta, vidres, miralls i llautò, sales internes, taules, cambreros en uniform blanca, pasticceria etc. etc. No és que no tingui gustos més enllà del supercalssics, en té unes quantes decenes entre els quals arròs i champagne, però...no els va canviant cada 3-4 mesos. Sì, jo diria que la diferencia esencial és aquesta: no els va canviant cada 3-4 mesos!

    ResponderEliminar
  4. Ai, Anonimo Romano del meu cor... romà com ets, detestes l'afany d'innovació grec! Però si San Crispino canvia els gustos, és perquè s'adapta als ingredients de temporada. Mai podràs provar l'exquisit gelat de figues negres ni a primavera, ni a la tardor, ni a l'hivern... perquè San Crispino només utiliza ingredients romans frescos! Com tampoc podràs prendre un gelat de mandarina a l'estiu...

    ResponderEliminar
  5. Anonimo Romanolunes, 29 marzo, 2010

    Això és veritat: l'utilitzaciò d'ingredients de temporada és un bona costum, i un bon exemple. Per altra banda, Giolitti s'insereix en la tradiciò de la primera globalitzaciò, la de principi del segle XX, quan les pastisseries de Paris o Viena es feien arribar de per tot arreu del mon fruites i productes des de les colonies per garantir als seus clients les més variades novetats del segle del progrés. També la "tradiciò de l'innovaciò" és un valor...

    ResponderEliminar
  6. Queridos lectores,

    ¿Era o no era una cuestión capital? Los partidarios de Giolitti y los de San Crispino se enredan en un debate dulcísimo, y los dos bandos tienen argumentos sabrosos y exquisitos. ¿Quién tiene razón? ¡Compruébenlo ustedes mismos! Vayan ahora a Giolitti, ahora a San Crispino, ahora a Giolitti... y disfruten.

    ¿Sabían que fueron los romanos (los que hablaban latín) los que inventaron el sorbete? Sin embargo, la palabra sorbete es de origen turco, porque el Sultán era un personaje goloso. El helado como tal, sin embargo, se remonta a Marco Polo. Dicen que trajo una receta magistral de la China... Sea como sea, repito, insisto, ¡disfruten!

    ResponderEliminar
  7. Mmmm... En Luis intenta aplacar el nostre encès debat amb dolces recomanacions, però voldria afegir un últim ingredient... Anonimo Romano parla d'una innovació de principis del segle XX... mentre que ara, la innovació és THINK GLOBAL, ACT LOCAL, i en l`àmbit alimentari, es tradueix en comprar productes locals. Això no només afavoreix la biodiversitat -especialitzar cada país del món en un sol producte és dolent- sinó que a més, evita la contaminació -quants litres de petroli al mar per transportar plàtans de Centreamèrica a Europa. A més, els països "pobres" no es beneficien del monocultiu, perquè depenen molt més de les fluctuacions del preu internacional de cada producte, mentre que si diversifiquen cultius, tenen garantida l'alimentació per la població.
    Però si només us interessa el tema en qüestió de gustos, us pregunto: què és millor, una pinya recent recollida al Carib, o transportada a milers de quilòmetres en containers-nevera? Puc dir per experiència que la primera... Res com un gelat de figues negres elaborat amb figues recent collides... nyam!

    ResponderEliminar
  8. Ep! Atenció! No volia apaivagar el debat, sinó mostrar com és d'important la qüestió dels gelats (també la del cafè) en un país civilitzat com Itàlia i en una ciutat com Roma. Això és cultura!

    La qüestió que planteja la nostra amable i apassionada lectora és més complexa. Intervenen qüestions tècniques, com l'economia d'escala o les tècniques de conreu, i econòmiques. No es pot demonitzar d'entrada el cultiu del cacao, el cafè o el té... tot i que es poden exigir mecanismes més justos per al seu comerç, per exemple, com ara la compra directa a cooperatives.

    A més, què faria Itàlia sense cafè?

    ResponderEliminar